Periòdic CNT nº 398 – Març 2013

Els temps canvien, l’explotació segueix

La celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora és utilitzat, com cada any, per situar-nos enfront de la desigualtat econòmica, social i cultural que sofreixen les dones a tot el món respecte als homes en el gaudi dels drets i llibertats. Una desigualtat que arriba a ser dramàtica segons la zona geogràfica i la classe social en què ens fixem, però que és més un símptoma que un diagnòstic de la situació de les dones.

Les institucions i una gran part de col·lectius de dones han convertit el 8 de març en un espai en el qual exposar la comparativa entre homes i dones de cada Estat o regió, deixant fora de context aquelles reivindicacions que transcendeixen aquest marc. És a dir, es limita l’horitzó en el qual les dones `poden´ expressar-se i es redueix al políticament correcte, que no és altra cosa que demanar la igualtat amb els homes. Així s’elimina del discurs que l’origen de l’explotació de la dona està -sobretot- a la base del sistema econòmic, entrant a discutir-se només les “diferències” entre sexes, diferències que, d’altra banda, haurien d’avergonyir a les societats del segle XXI. Així, sembla que només és possible demanar els salaris, l’accés a la salut, a l’educació o a les possibilitats que gaudeixen els homes. D’aquesta manera s’evita qüestionar al sistema per l’explotació a que sotmet tant a homes com a dones, al·ludint tan sols al diferencial de submissió afegida que aquestes sofreixen. Però és impossible entendre qualsevol lluita d’alliberament si aquesta es redueix a demanar que s’equiparin l’esclava i l’esclau.

En la breu nota que apareix en la web de l’ONU, sota el lema “habilitar a la dona camperola – acabar amb el gana i la pobresa”, el seu Secretari General afirma que és necessari brindar-los a les dones “accés en peu d’igualtat als recursos”, “proporcionant-los una funció que exercir en l’adopció de decisions“. Se silencia d’aquesta forma, de quin accés als recursos s’està parlant o quina funció és la que exerceixen els pobles en la presa de decisions. N’hi ha prou amb acudir a la “igualtat” per salvar el discurs i cobrir qualsevol objecció, al mateix temps que es descarrega de responsabilitat als que realment s’aprofiten dels recursos i prenen les decisions al món. La nota de l’ONU, d’acord amb aquest esperit considera que millorar la situació de la dona és un mitjà per contribuir a reduir la pobresa, més que una qüestió de justícia i una finalitat en si mateixa.

Però, serveix d’alguna cosa demanar igualtat d’oportunitats entre homes i dones quan les oportunitats són només per a les castes privilegiades, siguin homes o dones? És suficient demanar el mateix tracte davant la llei quan la legislació és injusta tant per unes com per uns altres?

Cada dia que passa és més evident que les diferents lluites estan cridades a convergir en una sola, en un combat dels pobles contra el sistema polític i econòmic del capitalisme; una lluita precisament, contra aquests marcs en els quals es pretén encabir la realitat, en els quals només es permet demanar “el possible”, més quan aquest possible se’ns redueix més i més. El sistema es cuida prou bé de mantenir aïllades les diferents reivindicacions que tenen calat en la societat. Feixisme, racisme, sexisme, maltractaments o explotació laboral se’ns presenten com a peces separades per evitar que componguem el trencaclosques; el que ens oculta el discurs de la “igualtat” és que el final del masclisme vindrà de l’educació d’un home nou, però també -i sobretot- d’una dona nova, sobre unes bases de respecte i de solidaritat que són necessàriament incompatibles amb els papers que aquest sistema assigna als sexes; que el final de la desigualtat econòmica de la dona ha de passar per l’equiparació amb els homes, però també de forma indissoluble per una igualtat real de totes les persones en l’accés a la riquesa; que perquè deixi d’explotar-se a la dona en el treball, hauran de desaparèixer els homes explotadors, però també les dones que exploten -o toleren que s’exploti- a unes altres.

Encara que els que manen ens col·loquessin en la mateixa casella a homes i dones, no ens conformaríem amb ser fitxes del parxís. El que volem és un nou joc i unes noves regles.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal

En aquest número:

Portada | Stop repressió
Sindical pàg 6 | IBERIA en punt mort
Economia pàg 10 | 30 hores setmanals sense reducció salarial
Actualitat pàg 15 | Obertura del primer Centre d’Autogestió Primària de Salut
Global pàg 17 | Centenari de la USI: entrevista al secretari general
Memòria i Història pàg 20 | El moviment anarquista i la seva relació amb les dones
Cultura quadern central | Entrevista a Basilio Martín Patino després del seu últim documental sobre el 15M
Opinió pàg 25 | A debat: sexologia i anarquisme
Contraportada | 80 aniversari del periòdic // 1936, res més que la revolució