Com a fruit de la pantomima electoral per simular que hi ha democràcia, cada cert temps es produeix una alternança al Govern entre el PSOE i el PP, tots dos partits al servei de l’elit financera que realment ostenta el poder. En aquesta ocasió li ha tocat governar al PP , Mariano Rajoy ha estat investit com a nou President del Govern.

En el seu discurs d’investidura, encara que prou ambigu i poc clar per no desvetllar per complet les seves fosques intencions, Rajoy sí ha mostrat ja la seva intenció de continuar en la senda de les mateixes polítiques que s’han vingut aplicant durant els últims 30 anys al nostre país, tant pel PP com pel PSOE (reducció d’impostos i augment de les bonificacions per als empresaris, retallades salarials i socials per als treballadors, privatitzacions, i regals per a la Banca…).

Concretament ha assenyalat que els tres eixos fonamentals i immediats sobre els quals girarà el seu Govern són l’establiment d’una llei d’Estabilitat Pressupostària, i en aquest sentit va anunciar per al proper any una retallada com a mínim de 16.500 milions d’euros que sens dubte afectaran a les principals partides de la despesa social, (educació, sanitat, desocupació…). En segon lloc, promet una reforma per afrontar el sanejament del sistema financer, eufemisme després del qual s’amaga la intenció de sanejar amb diners públics les caixes d’estalvi i bancs en situació de fallida tècnica per després, una vegada sanejats, regalar-los-hi a preu de saldo als grans bancs. En tercer lloc, planteja una reforma integral i profunda del mercat de treball que abastarà una nova Reforma Laboral per aconseguir abaratir més encara els salaris i els costos de l’acomiadament, noves formes de contractes porqueria per als joves, una nova reforma de la negociació col·lectiva per acabar amb els escassos mitjans legals amb que encara comptem els treballadors per defensar-nos enfront de la voracitat de la patronal i noves normes per controlar l’absentisme i pressionar als treballadors perquè no es donin de baixa quan emmalalteixen.

En definitiva, més del mateix: se’ls omple la boca parlant d’austeritat però redueixen l’impost de societats a les empreses, augmenten les bonificacions empresarials de la seguretat social, regalen milers de milions de diners públics per als bancs i la patronal i permeten que aquests bancs i grans empreses defraudin a Hisenda milers de milions a través dels seus “xiringuitos” financers en els paradisos fiscals. Mentre, per als treballadors només anuncien noves retallades salarials i socials, en honor de la sacrosanta competitivitat. Finalment, per combatre la major xacra d’aquest país que és l’atur no se’ls acudeix millor cosa que congelar l’oferta d’ocupació pública i destruir milers de llocs de treball al no cobrir ni una sola de les vacants que deixen els funcionaris que es jubilen.

Cas paradigmàtic del que diem és el nomenament de qui pilotarà la política econòmica del nou Govern, Luis de Guindos, excap de Lehman Brothers, el banc d’inversió nord-americana que va fer fallida el 2008, i un dels desencadenants del sisme financer que va estar darrere de la crisi financera i econòmica que va sorgir després. Que ningú es deixi enganyar, el que ens espera és més capitalisme salvatge i inhumà.

Sí, el panorama que se’ns presenta als treballadors és realment ombrívol, però no és hora ni de resignar-se ni de lamentacions estèrils sinó de posar-se a la feina, organitzar la resistència, combatre sense dilació i sense treva amb totes les nostres forces al sistema capitalista i als qui el sustenten, un sistema que ens condueix a la barbàrie i la misèria; el dilema és clar, si no els parem els peus i guanyen ells aquesta guerra declarada contra els drets socials i laborals que tantes lluites va costar aconseguir, tornarem als pitjors temps del capitalisme salvatge. Per contra, podem optar per unir-nos, organitzar-nos i llençar-nos al carrer a defensar-nos i a lluitar fins a vèncer.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CNT