Dieu-me estúpid. Torneu-me a dir estúpid. Perquè cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. Cal ser estúpid perquè les meves preguntes pequen d’ingenuïtat i de candidesa. Neixen coixes ja d’una educació catòlica basada en el creure i no qüestionar allò que prové de dalt: del mestre, del pare, la mare, el capellà o qualsevol que en un moment donat tingui el poder. I el poder, ara, el tenen els bancs. Ells, en la nostra adultesa han esdevingut els nostres amos. Ells gestionen les nostres nòmines, els nostres crèdits personals, els embargaments, els pagaments amb targeta de crèdit… Controlen tot el nostre sistema econòmic; ens venen les cases i ens les deixen pagar a terminis amb un interés per la gestió. Cara somrient, calvície conservadora o silicona juvenil: cada ovella té el seu ovi. I ells publicant puntualment cada trimestre la desvergonya de beneficis que han tornat a acumular.



Pregunta: es podria viure sense bancs?


Dieu-me estúpid. Torneu a dir-me estúpid. Cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. Perquè en la meva estupidesa continuo recordant allò que és important: allò que sembla que és important. I en aquest món el en el que vivim és important, diuen o deien (ja no sé res, jo), diferenciar entre allò públic i allò privat: per moltes raons que tothom enumerarà ràpidament. Jo, com a bon ésser subeducat, em limitaré a només una diferència i aquesta no és altra que la que diu que allò públic està pagat per l’esforç conjunt i obligat de milions de persones i empreses; ningú més no financia l’estat sinó les persones físiques i jurídiques que es busquen la vida en ell. Per altra banda, allò privat és allò organitzat per una sèrie de persones que cerquen un benefici econòmic; elles hi inverteixen i n’obtenen els beneficis o suporten les pèrdues… Fins aquí plata, enginyers de l’economia postmoderna.


Pregunta: per quina raó el Banc Central Europeu ha “injectat” diner públic dins el “sistema financer europeu” per tal de mantenir el valor dels bancs que feien fallida? Per quina raó els adlàters del liberalisme econòmic han salvat els bancs de l’economia nord-americana (mundial, per gràcia de la globalització) injectant milions i milions de dòlars provinents de la Reserva Federal ianqui? I anant ja a salvar els mobles que és el que sempre ens queda: tornaran, algun dia, aquests calers?


Nota eufemística: qui diu “injectat” diu regalat. Qui diu “sistema financer europeu” diu grans bancs internacionals, corporacions globals i grans gestors-especuladors-inversors en borsa.


Dieu-me estúpid. torneu a dir-me estúpid. Cal ser estúpid per preguntar-se el que jo em pregunto. L’estat, diuen o deien administra, d’aquí que també se l’anomeni “administració”. Ens administra, vaja, però un cop ja he arribat a la resposta de les preguntes anteriors ja no em crec gaire res. Si l’estat ens administra, si l’estat sap que hem estat, estem essent i continuarem sent durant molts anys víctimes de l’especulació immobiliària, per citar-ne una de moda i a pèl amb lo dels bancs que fan fallida, perquè no volca tota aquesta millonada directament a sobre de qui l’ha generada i que ara la necessita? Per què s’ha d’anar a rescatar a miserables especuladors de borsa que es dediquen precisament a evadir impostos i a invertir allà on el benefici és més descarnat? Perquè l’estat (o els inabastables europeus) no “salven de la fallida” als milions de famílies que ja tremolen quan senten a parlar de crisi? Com ens administra l’estat? Alimentant els llops que ens degollaran?


Hem de concloure que l’estat ens considera menys importants que a les institucions bancàries. Considera menys important els seus administrats (font de la seva legitimitat i de gran part dels seus ingressos) que aquells que tot i essent també administrats s’enriqueixen dins el seu territori. Més encara: l’estat considera més importants aquells que des de diferents tribunes i amb més o menys volum exigeixen la no intervenció estatal en els afers econòmics… precisament perquè pensen que són capaços d’autoregular-se via mercat lliure (si així fós, més d’un banc ja hagués estat escenari de suïcidis de directius, de denúncies de petits clients estafats, d’espectacle mediàtic, d’algun despistat condemnat “exemplarment” i una mà hagués tapat l’altra). Però l’estat prefereix les finances a la població. Bonica contradicció que ens porta a la primera pregunta.


I en aquest bucle estic. Tan senzill com hauria de ser tot: ajuntes les peces del puzle i et surt la imatge. Però la imatge es distorsiona quan s’intenta sobreposar a la realitat palpable. I aquí continuo, assumint el rol del capellà d’antuvi, dient-me a mi mateix que sóc estúpid, que en alguna part de l’equació m’he oblidat d’algo important… algú sap què?


Estassaverders