Aquest 1 de Maig serà, sens dubte, una jornada de reivindicació atípica per a la classe treballadora. En el context d’una crisi global a causa de la pandèmia del COVID-19, els treballadors i treballadores ens enfrontem enguany a una situació límit. No és que abans estiguéssim bé, però ara es posa a prova la nostra capacitat, no només de resistir a l’adversitat, sinó de combatre-la, demostrant a més com de fonamental és l’activitat sindical que desenvolupem en aquesta societat.

Aquesta nova crisi no ha fet sinó evidenciar qui som els primers que ens veiem perjudicats directament quan les coses es torcen: la classe treballadora. Especialment, les treballadores i treballadors en situació de precarietat, temporalitat i d’extrema vulnerabilitat. L’aparentment contradictori és que són aquestes mateixes persones precisament les que estan tirant la situació endavant, mitjançant la seva imprescindible activitat. A hores d’ara, és molt necessari reconèixer i valorar la tasca de les i els professionals de la Sanitat, bregant amb el virus des de la primera línia, però també cal fer el mateix amb el treball de sectors habitualment invisibilitzats, com el transport, l’agroalimentació, la neteja, etc. Sectors aquests que s’han demostrat essencials, i sense els quals ni tan sols la pròpia activitat sanitària seria capaç de desenvolupar la seva tasca.

Aquest nou escenari torna a confirmar l’existència d’una estructura de classes socials, que és la que sosté el propi sistema econòmic, i constata -més encara si és possible- que sense nosaltres, sense la classe treballadora, aquesta societat no seria capaç d’avançar. Com sempre s’ha reivindicat des de la CNT, la necessitat de l’enfortiment i la defensa dels serveis públics és una de les conclusions que hem d’extreure, amb la mirada posada en el futur, ja que s’han evidenciat vitals per pal·liar els efectes d’aquesta pandèmia i per protegir les persones més afectades, que, com sempre, són les més humils dins de la classe treballadora. És aquí on poden apreciar-se les conseqüències genocides que han ocasionat les tesis neoliberals i la globalització, evidenciant un cop més davant el conjunt de la societat que el capitalisme és en realitat un sistema que prima els beneficis econòmics abans que les vides humanes i el propi planeta .

Al costat de la desprotecció absoluta en què s’ha trobat la classe treballadora, també ha pogut comprovar-se el paper dels sindicats -mal anomenats- majoritaris. Les seves cúpules dirigents han acceptat el conjunt de les mesures laborals i econòmiques aprovades pel Govern sense la més mínima crítica, fins i tot consensuant les propostes amb la mateixa patronal. Un cop més, la classe treballadora s’ha vist traïda per la seva incapacitat, mentre observa atònita com accepten que centenars de milers de treballadors/es tornin als seus llocs de treball considerats no essencials per sucumbir als interessos de la patronal de les grans indústries i de la construcció.

Les escasses mesures socials i laborals adoptades per aquest govern pretesament socialdemòcrata s’han implementat tard i han resultat ser totalment insuficients. S’ha permès que les empreses es desfacin de milers i milers de persones treballadores amb contractes temporals durant les primeres setmanes; encara no s’ha implementat una Renda Bàsica amb garanties suficients; la desprotecció absoluta de les persones migrants; la situació de les qui treballen com a falses autònomes; etc. Es desconeix l’abast que podria tenir aquesta pandèmia a escala mundial; no obstant això, la CNT sempre farà front a qui pretengui utilitzar aquest pretext per limitar els drets fonamentals o implantar mesures injustificades que suposin una retallada de les llibertats més bàsiques que la classe treballadora ha aconseguit a força de lluita social durant dècades.

Aquest any la lluita ha de seguir als carrers i als centres de treball, amb més arguments si és possible, ja que s’espera una cruenta ofensiva de les elits econòmiques i de la patronal en l’àmbit internacional, que intentarà emprendre per tots els mitjans una sagnia d’acomiadaments i retallades dels drets bàsics que tant han costat conquerir. Es tracta d’una crisi global amb una classe treballadora que, independentment de la seva procedència, sempre és la que pateix en primera instància les conseqüències, tot i que també és el ciment sobre el qual funciona tot gràcies a la seva força de treball i la seva capacitat autoorganitzativa. Hem presenciat com les treballadores i treballadors estan sent els elements fonamentals que estan possibilitant seguir endavant, donant tot el possible, arriscant fins i tot la seva pròpia vida per proporcionar tot el necessari: sanitat, cures, higiene, aliments, productes bàsics, medicaments, ensenyament i informació. Hem vist com la solidaritat i el suport mutu han deixat de ser simples paraules per convertir-se en fets que faciliten la vida en molts barris i pobles de tot el territori, teixint xarxes des de la base per ajudar i conèixer a les nostres veïnes i veïns. Xarxes solidàries que, en alguns casos, aconsegueixen fins i tot sobrepassar la capacitat del propi Estat, atesa la seva incapacitat d’abordar la situació. S’ha demostrat, una vegada més, que només el poble és capaç de salvar el poble.

Des de CNT, sentim veritable orgull de ser un sindicat de classe, de seguir assessorant i ajudant a milers de persones abans i durant l’emergència del COVID-19, evitant els abusos empresarials i aconseguint victòries que blinden els drets de la classe treballadora; orgull de continuar treballant per aconseguir una món més just i igualitari.

Estem davant d’un 1r de Maig singular però, encara que no puguem trobar-nos als carrers, ara més que mai seguirem amb les nostres reivindicacions. Perquè, ara més que mai, cal reprendre el sentiment de pertinença a la classe treballadora, de satisfacció pels èxits i capacitats pròpies per ser plenament conscients que la classe treballadora, unida i organitzada, ho pot tot.

Ara més que mai, orgull de classe treballadora.
Ara més que mai #ComptaAmbCNT.