Mentre els nord-americans comencen a assaborir l’amargura de la recessió, l’economia ascendeix en espiral fins a dominar la xerrameca de les eleccions primàries, desplaçant el tema d’Irak de moment.

Els republicans i demòcrates han arribat a un insòlit acord bipartidista sobre un paquet d’estímul econòmic? Un subsidi del govern d’aproximadament 800 dòlars per a cada contribuent. Se suposa que el públic gastarà els diners lliurats per a estimular o impulsar l’economia letàrgica.

No vull ser pesat, però si és possible estimular l’economia amb un esforç tan modest, em sento obligat a preguntar: és cert que els problemes són tan greus com diuen? o seran més greus del que els polítics ens volen dir?

A mi em sembla que els polítics esquiven el que és obvi: Els problemes econòmics d’Estats Units no estan desplaçant els problemes a l’Irak; de fet, la guerra contra Irak i el seu cost en sang i tresors estan impulsant aquest període d’inestabilitat econòmica, recessió i pèrdua d’ocupacions.

Com? Doncs, encara que les indústries de defensa, igual que les empreses petrolieres i contractistes de mercenaris, com Blackwater, guanyen diners il·limitats, aquesta riquesa es distribueix estretament. Durant les guerres del passat, les obreres i els obrers es veien obligats a entrar en les fàbriques, on van construir l’armament per a la primera i segona guerres mundials; per tant, els diners van circular àmpliament, particularment entre els negres acabats d’arribar del Sud segregat, o entre les dones que van entrar en les fàbriques per a utilitzar les màquines deixades per milions d’homes blancs cridats a la guerra (recordeu Rosita la Remachadora?)

L’anomenat exèrcit de voluntaris que tenim avui dia és, en gran part, el producte de la conscripció econòmica dels joves pobres de la classe obrera que esperen treure avantatge en la carrera de rates per a assistir a les universitats cada vegada més inaccessibles per a ells.

Si aquesta esperança, aquest somni, no s’aconsegueix, quins són les perspectives per a desenes de milers d’homes i dones que tornen sense cames, sense braços i sense capacitat mental després de les seves repetides gires per Irak?

I la guerra a l’Irak, que probablement costarà trillons de dòlars del dit al fet, és dissenyada en realitat per al benefici econòmic d’unes poques empreses petrolieres i les seves filials. (Clar, els combustibles fòssils provinents de dipòsits de petroli tenen els seus propis costos ecològics i socials que encara no hem començat a calcular.)

Bush i els prínceps saudites ballen la dansa de les espases (una ironia en vista de la venda d’armes per 20 mil milions de dòlars anunciada per Bush), mentre l’economia i l’ecologia cremen.

Els embargaments d’habitatges es disparen; els manufacturers fugen a Xina; els preus de la gasolina pugen; els barris pobres es converteixen en forats infernals on la gent intenta sobreviure; i les escoles semblen camps d’entrenament per a la presó.

I les presons? Tal vegada són l’única indústria de creixement a Estats Units.

Les guerres són pobres substituts per a les economies malaltes perquè només produeixen dolor, pèrdues, i al final, més guerra.

Aquesta guerra, iniciada pels imbècils neo-conservadors i la màfia de Bush/Texas, ha produït dolor, pèrdues i mort a escala èpica.

Ni un sol polític en la carrera presidencial té la més mínima idea de com posar fi al cicle, perquè tots ells també estan atrapats en una xarxa imperial, teixida pels grans negocis.

Ni tan sols prometen una solució, només més del mateix, tal vegada en un altre lloc.

Des del corredor de la mort, sóc Mumia Abu-Jamal

Assaig escrit 19/01/08