Escric en la llèngua de la meva mare que, com jo, també és “indígena” d’aquesta terra. Tot i que el meu pare nasqué a la preciosa terra de Jaén, a casa sempre he sentit parlar el català. Tota la meva família, la catalana és clar, parla en català i aquest és l’idioma en el que vaig aprendre la història, les matemàtiques, la geografia i en i amb ell he après a percebre les injustícies del nostre món. També a través i gràcies a ell, vaig aprendre la llèngua castellana i, més tard, l’anglesa. No és d’extranyar, doncs, que sigui en català com penso, sento, raono i explico el que passa al meu voltant. Això no és en cap cas una justificació, ans al contrari, és la constatació d’un fet. Fins aquí no hi ha cap problema; es podria afirmar el que acabo d’escriure parlant del castellà o del finès i continuaria sense haver-hi cap problema.

El problema de veritat rau en la gent que tot i entendre el meu idioma prefereixen evitar-lo o intenten negar-lo o desprestigiar-lo com si no fos exactament igual de vàlid que qualsevol altre idioma del món o com si, realment, es pogués obviar quan no odiar una llèngua.

Que hi hagi gent que prefereixi no parlar-lo si pot passar sense fer-ho s’entén perfectament (igual que jo prefereixo no parlar en castellà si me’n puc estalviar) però menyspreuar un idioma és, com a mínim, d’ignorant. Perquè menystenint un idioma, i en això cal pensar-hi, es menysprea molt més.

El problema sorgeix també quan qui menysprea la meva llèngua (aquí, a Catalunya, sento recordar-ho), vesteix aquest gest de fals respecte i d’una “racional” llibertat en la que tot val. Amparats i constrenyits per una visió materialista dels fenòmens socials, equiparen les llèngües i els fets culturals a les pastanagues o als cotxes. “Que cadascú s’expressi com millor sàpiga i vulgui” diuen. I només els faltaria afegir que això és un país lliure i que cadascú consumeix aquells productes (també els culturals) que tenen una millor relació productivitat/preu. Si apliquéssim aquesta equació mercantilista a la realitat laboral, ens trobaríem que en aquest sentit la CNT es troba en la mateixa situació que el català : donades les circumstàncies del “mercat” laboral/sindicalista actual, la CNT és defensada per nosaltres ,només (i repeteixo que sempre mirant-nos-ho des d’un punt de vista mercantilista) com a producte singular i únic dins un territori definit i, com el català, té totes les de perdre en un entorn que crea les condicions necessàries per tal que deixi d’existir i de ser als “mercats”. Si apliquéssim aquí les raons del mercat lliberal, ningú no s’afiliaria a la CNT però aquí estem nosaltres: demostrant que les lleis del mercat només valen per als poderosos i els que tenen els asos a la màniga.

Davant de tanta “llibertat d’elecció”, doncs, costa montar arguments que defensin l’ús d’una llèngua minoritàra i condemnada a extingir-se segons els pronòstics dels adlàters de les lleis del mercat. Però resulta que les llèngües, la cultura, la identitat no són equiparables a les empreses o als productes; no se’ls pot posar a competir en un “mercat cultural” on només les llèngües que tinguin més demanda siguin consumides pels éssers parlants. Quan se’m diu que el castellà és més útil que el català a l’hora de difondre continguts no s’està pensant realment en la utilitat de l’idioma en sí sinó que s’està pensant en termes quantitatius. No es pensa en la qualitat dels continguts ni en els receptors ni en el canal escollit per fer arribar el missatge sinó en la capacitat que cada llèngua té per arribar a més o menys gent. Seguint per aquest camí també afegirem que podríem escriure-ho tot en anglès donada la demanda que té aquest idioma a nivell no ja català ni estatal sinó i també mundial.

Però això últim ja no agrada tant als meus interlocutors defensors de la quantitat: certificar la defunció del producte cultural (o idioma) de l’altri és fàcil però acceptar que sigui la teva pròpia cultura la que serà sacrificada a l’altar de la raó quantitativa i mercantilista ja no ho és tant perquè, senyores i senyors, toca la fibra… I és que les comparacions són odioses, per això dic que les llèngües mai no han competit i no haurien de fer-ho: perquè són el mateix. Quan algú es posa a escriure ho fa amb un llenguatge determinat: amb expressions, frases fetes, etc. i també ho fa en un moment social únic: una cultura (per dir-ho en un sentit ampli) que s’ha de transcriure tal com raja, sense pensar en si els lectors de Mineápolis entendran o no el que és donar gat per llebre. I no us preocupeu amics de l’universalisme del vostre idioma: si el que dieu val la pena, ja sortirà algú per traduir-ho. Està clar.

Sempre pamplinejant!!