Captura de 2013-09-24 00:56:48

En el context actual el pensament en rusc ens porta a la crítica simplista de les retallades en les pensions “públiques”, des del punt de vista de la defensa de les mateixes, enfront de les privades. El debat no està ben enfocat, ja que no es tracta d’una dicotomia entre pensions públiques o privades, sinó entre que el control sobre la nostra vellesa el tingui l’Estat o les empreses privades. Aquest marc de protestes reduccionista l’estan posant els grups polítics d’esquerres, defensors del paper Estatal com a manera de conservar els seus privilegis. És necessària la memòria històrica per comprendre aquesta tercera via que cap d’ells vol ni tan sols esmentar, on els propis treballadors organitzats gestionem la salut i les necessitats col·lectives socials.

Molta gent s’està posant les mans al cap pel que suposa la nova Reforma de les Pensions. Som molts els que veiem allunyar-se l’hora de la jubilació, i som molts també els que ni tan sols la veiem com una possibilitat remota. També sabem que les quanties que rebem es reduiran i que es beneficiarà al negoci privat de les pensions. En realitat és una cosa que es podia intuir, ja que no és la primera, ni segurament serà l’última Reforma de les Pensions.

Les modificacions de 1985, 1997, 2002, 2006 i 2011 han portat una línia clara: retardar l’edat de jubilació, fomentar que la gent segueixi treballant després de la mateixa i recolzar el negoci rodó de la Pensions Privades, a través de desgravaments fiscals. Encara que en aquests anys s’han creat pensions de misèria, molt similars a la caritat cristiana, però a través de la contribució obligatòria via impostos, en general la situació ha empitjorat. La clau del per què aquests retallades en les condicions socials és la nul·la força de la classe treballadora, totalment desmobilitzada, per fer-hi front.

CLAUS HISTÒRIQUES PER COMPRENDRE LA SITUACIÓ ACTUAL:

El Sistema Públic de Pensions no és un invent de fa dos dies. Si a Europa s’implanta el sistema de Seguretat Social Bismarckià a mitjans del segle XIX, a Espanya no és fins a l’any 1908 quan es crea l’Institut Nacional de Previsió, que pretenia dissenyar un model de pensió de vellesa, en un règim d’afiliació lliure, subvencionat per l’Estat i dependent del mateix. Des d’aquest moment, el model va anar evolucionant i ampliant serveis, a costa d’ampliar les aportacions patronals i dels obrers, al principi lliurement, però més tard de manera obligatòria. La classe treballadora en general va desconfiar d’aquesta mesura.

Ara bé, no podem deixar de banda el context en el qual es donaven aquestes suposades millores a la classe treballadora, que era precisament un moment d’alta conflictivitat social, i sobretot de gran organització obrera, que, tot i que insuficients, mantenia sistemes de solidaritat per mantenir als treballadors en casos de vellesa, accidents o altres esdeveniments inesperats. Els gremis, les cases de socors, les mútues obreres, les borses de treball i finalment els sindicats, donaven solució en gran part al que coneixem com a Seguretat Social, i d’aquí el seu nom, “social” que no “estatal”. En realitat, l’Estat i la Patronal van prendre el control de la solidaritat als obrers que perdien així la capacitat de decisió sobre la seva pensió, a canvi de finançar ells mateixos la seva pròpia paga de vellesa: Patró i Estat obtenien els diners de les quotes que ingressaven a costa de l’esforç dels treballadors. De fet sistemes de pensions estatals van començar sense cotització directa del treballador ja que al cap i a la fi el que aporti tant l’Estat com la patronal és riquesa alienada als treballadors.

I ARA QUÈ?

És evident que l’Estat té eines suficients perquè la caixa comuna de les pensions no es trenqui. És evident també que l’única manera que l’Estat no desmantelli les pensions és que hi hagi una resposta social suficientment potent com per mantenir el sistema de pensions. Però des de CNT entenem que és més important anar a l’arrel del problema per poder arribar a una solució.

En primer lloc, cal ser conscients, com hem comentat, que el Sistema de Pensions se sustenta a través de l’esforç diari de la classe obrera. La dotació econòmica de la caixa comuna parteix: de les cotitzacions empresarials, cada vegada més baixes i que surten directament de l’explotació dels treballadors; dels impostos, cada vegada més injusts, que ens roba cada dia l’Estat; més les cotitzacions forçoses dels treballadors a la Seguretat Social.

En segon lloc, vist que el problema és l’explotació de la classe obrera per els qui ostenten el Poder, cal comprendre que l’única lluita que ens portarà a canviar les coses, serà la que estigui lliure d’ingerències dels polítics, que només busquen aferrar-se al Poder. Per tant, no hem de fer seguidisme de les consignes de Partits i Sindicats Oficials, no hem de deixar-nos portar com a ovelles a l’escorxador electoral, sinó que hem de generar plantejaments propis, que surtin del marc de propostes establert, que només ens porta al carreró sense sortida de canviar-ho tot perquè res canviï.

En aquesta línia, des de la CNT sempre ens hem oposat a la intervenció de l’Estat en la solució dels problemes de la classe treballadora, perquè precisament és un dels causants dels nostres mals. Ens oposem també per coherència a la intervenció de l’Estat en les cures de la nostra vellesa. No obstant això mentre no recomponguem un moviment obrer capaç de prendre el control i proporcionar una cobertura social a totes les persones, ens tocarà defensar el que tenim contra les retallades en les condicions laborals i de vida, en aquest cas les pensions.

NO HI HA FUTUR SENSE PRESENT

No podem oblidar-nos de reconstruir eines que ens permetin tenir una vellesa segura, que depenguin només de nosaltres mateixos/es, és a dir, dels/les treballadors/es lliurement associats. El pacte de suport mutu i solidaritat que ens uneix a les persones que formem la CNT, ha de ser la base per a un futur de pensions de control obrer. Un sistema basat en la solidaritat, el suport mutu i la lliure federació de comunitats lliures. Mentre part de la lluita està a prendre el control social dels sistemes públics de protecció social, apostant per la seva autogestió i democratització per part dels propis treballadors, usuaris i la col·lectivitat en general.

És la lluita la que ens dóna el que la llei ens treu, i en última instància és destruir per complet el sistema establert per canviar-lo per un altre que ens serveixi, la qual cosa ens permetria passar la tercera edat amb tranquil·litat i bona salut.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CNT-AIT