Els i les treballadores som de nou cridats a les urnes el proper 20 de novembre. Enmig de la immensa crisi en què ens trobem, els partits malden per convèncer-nos que un canvi de govern podrà “canviar” la situació. Malgrat l’atur, que s’ha tornat crònic -atès que no s’espera una recuperació econòmica en diversos anys-, de la penosa situació dels bancs i del manteniment de l’especulació com a base del sistema, una vegada més els uns i els altres tornen a parlar-nos de solucions “per sortir de la crisi”.

Però les eventuals sortides a la conjuntura econòmica en la qual ens trobem no dependran del govern que s’instal·li a Madrid el proper 21 de novembre. En l’entorn globalitzat en què ens trobem, els governs nacionals no compten amb marge de maniobra per poder emprendre accions individuals enfront de la crisi. Encara més, dins de la Unió Europea, veiem com les decisions que ens afecten directament, es couen en l’autèntic centre de poder del continent, que és Alemanya i en menor mesura, França. Unes decisions, a més, que manquen de contingut social, en les quals les necessitats de la població -dels votants, per tant-, no són considerades ni tan sols en últim lloc. La prioritat, amb caràcter absolut, és evitar una fallida bancària massiva davant la impossibilitat manifesta dels estats europeus de fer front al deute contret. Com hem pogut veure amb la gestió feta per Zapatero, els socialistes han hagut de plegar-se totalment als designis imposats pel Banc Central Europeu i l’eix franc-alemany, arribant fins i tot a promoure una reforma “expres” de la constitució per garantir als prestadors estrangers que el pagament del deute serà una prioritat per a Espanya per sobre de qualsevol altra despesa. Un reconeixement, exprés, que els interessos dels poders financers estaran situats molt per sobre de les necessitats de les persones, siguin com siguin les coses en el futur. Aquest fet, per si sol, mostra la posició en la qual es troba la sobirania nacional respecte al poder del món financer i ens fa adonar, de forma explicita, de la capacitat de moviments que tenen els governs de cada país.

El diners absorbit -i el que absorbiran- els bancs va caient a un pou negre del que no sortirà mai. El diner públic que està sufragant els immensos forats en el balanç de les entitats financeres, no sembla que serveixi, ni per reactivar el crèdit a persones i empreses, ni per assegurar la pròpia existència dels bancs, molts dels quals acabaran nacionalitzats o fusionats amb d’altres. No obstant això, no està en mans de cap govern nacional retallar o eliminar aquest gegantesc transvasament de capital. La paradoxa del liberalisme, per la qual es privatitzen els guanys i se socialitzen les pèrdues, està posada sobre la taula en tota la seva cruesa. I cap govern pot esbiaixar aquesta “obligació” de socórrer als bancs, ja que la carta amb la qual aquests juguen, són els diners dipositats pels clients. Mans lligades de nou.

Els dos candidats en lluita (PSOE i PP) manifesten que poden emprendre el govern sense realitzar noves retallades socials; de nou ens movem en el terreny de la demagògia i de la falta d’escrúpols davant un electorat que necessita escoltar aquest tipus de missatges encara que sàpiga -per poc que reflexioni sobre això- que són completament falsos. El PP advoca per realitzar una nova reforma laboral; seria la primera que no portés noves retallades sobre els drets dels treballadors. També per realitzar una “reestructuració” de l’administració pública; dit en plata, això significa acomiadaments en el sector públic, les consegüents retallades en el servei prestat i més privatitzacions. El PSOE manifesta que sí té les propostes per sortir de la crisi; és absurd que les tingui ara i no les tingués fa uns mesos, quan el candidat formava part del govern que ha gestionat la situació. “Cada moment té la seva actuació”, ve a dir Rubalcaba, per fer-nos veure que el que no es podia fer fa quatre mesos, es podrà fer dins de dos. Però la situació és essencialment la mateixa, si no pitjor, per la qual cosa aquest missatge només pot complaure a aquells que estiguin disposats a no fer un examen, lleument rigorós, del que ha succeït en aquests tres últims anys. La resta de formacions polítiques de l’esquerra institucional, parlamentària i extraparlamentària, encara sent improbable que puguin accedir i aconseguir una quota de poder al parlament, tampoc podrien escometre cap de les seves propostes polític-econòmiques, perquè ara més que mai, és de manifesta nitidesa el que a la CNT venim denunciant des de fa dècades: la classe política i els seus partits estan al dictat dels mercats, la banca i els interessos econòmics.

Els anys de bonança econòmica del cicle que va acabar el 2007, es van deure en bona part a l’ús indiscriminat del crèdit per part de tot el món. Individus, famílies, empreses i estats veien afluir els diners als seus comptes com per art de màgia, generant-se una espiral de consum -com aquella propaganda bancària que resava “ho vols, ho tens”- que va hipotecar les vides de molts, pensant que aquesta situació s’anava a mantenir per sempre. Ara, que no es pot recórrer a més endeutament, ni tampoc fomentar el consum, perquè els diners s’han evaporat -com a nombres en un compte que eren, i no riquesa creada pel treball-, els nostres governants hauran de girar la vista a l’economia real. Però quan miren aquesta economia el que veuen són empreses mal gestionades, que defrauden milers de milions al fisc, que volen beneficis sense inversió -acostumats també a l’anterior escenari, era l’època del “pelotazo”- i el valor del qual està molt més que sobredimensionat, fruit dels temps feliços en què els comptes no es feien sobre el valor real del producte, sinó sobre el que “podria valer” el producte. I tampoc aquí tenen marge d’actuació.

Amb les perspectives econòmiques que tenim, el govern que surti haurà d’imposar dures retallades en matèria laboral i social, per “ajustar”, com diuen ells, les condicions de treball, les pensions, els salaris o les prestacions públiques al nou nivell de “riquesa”, una vegada que tots els balanços s’han desinflat. Però ja ningú recorda, o no sembla recordar, que aquesta crisi la va crear el món financer, no l’economia productiva; que no van ser aquests salaris ni aquestes condicions de treball que teníem fa tres o quatre anys els que ens van portar a la crisi, ja que venien ja sent “reajustats” per contínues i contundents reformes laborals, i que en absolut aquestes condicions de treball eren cap meravella; no sembla recordar ja que l’atur va disminuir gràcies a la introducció massiva de la precarietat laboral i eliminant costos socials a les empreses. Així que com això ja està oblidat, les empreses caldrà reflotar-les, de nou, abaratint el treball; més hores de treball, menys sou, acomiadament i contractació lliures, convenis col·lectius que no s’apliquen, temporalitat total i desregulació. Aquestes són les exigències de la patronal i els seus sequacos, posades ja sobre el tapet. I el govern que ve no podrà ignorar-les, no per la seva més que segura sintonia amb els empresaris, sinó perquè és l’única manera del capitalisme de reflotar-se; distribuir la pobresa entre tots els membres de societat i concentrar la riquesa en aquells que més tenen. Perquè, també caldria recordar-ho, els bancs segueixen repartint dividends mentre que són “rescatats” per l’estat, i en les borses, segueixen fent-se immenses fortunes de la nit al dia. Aquí, segueixen estant, i ho estaran amb qualsevol govern, els paradisos fiscals o la tributació ínfima dels grans capitals, i al mateix temps, els abusius impostos indirectes o els que es carreguen a les rendes del treball.

De manera que, com és segur que el govern que surti de les properes eleccions no abandonarà el capitalisme, no cal especular massa per adonar-se que el camí que segueixi vindrà donat pel que determini el capital, en les seves diferents versions i àmbits.

Per tant, de nou ens trobem davant unes eleccions en les quals els programes tornen a ser paper mullat, ja que més que mai, els que aspiren al govern estan en condicions de saber que podran fer demà.

Com en totes les campanyes electorals, les paraules emboliquen el missatge, els lemes fagociten a les idees i l’escenari es construeix com si es pogués partir de zero, com si es poguessin engegar projectes i iniciatives que, tothom sap que formen part del procés electoral, però no de la vida real. Una altra cosa és que cadascú vulgui assumir-ho.

Des de l’inici de la democràcia, les campanyes i processos electorals han anat transformant el seu caràcter ideològic en imatge, de manera que a hores d’ara, el vot al que apel·len els candidats és plenament emocional i subjectiu. Paral·lelament, els electors han vingut reclamant cada vegada menys responsabilitat als seus governants, entrant en un cercle viciós que ha deteriorat la política fins a convertir-la en el que és avui. Molts aniran a les urnes perquè no guanyi el PP, uns altres perquè no perdi el PSOE, uns altres perquè necessiten creure el que els diuen els uns i els altres.

En aquestes eleccions, el vot de la dreta es concentrarà a intentar que el PP guanyi per majoria absoluta. Impera la revenja, convertida en el major argument electoral per a qualsevol dels dos grans partits en la pugna. Es tracta de desbancar al contrari i allotjar-se en els dominis de l’enemic a qualsevol preu. El missatge es banalitza, reduint-se a culpabilitzar al PSOE de totes les catàstrofes hagudes i per haver, per a això els socialistes han fet suficients mèrits. Així aquest missatge cala sense haver d’aprofundir molt més. No fan falta propostes, perquè la gestió del partit en el poder ha fet el treball als seus adversaris. Així, el PP pot amagar sota l’ala les seves veritables intencions i el seu conservadorisme ultramuntà.

Els que advoquen per votar al PP, sense ser de dretes, manegen l’argument de la necessitat d’un canvi de govern per tallar el malbaratament del que han fet gala els socialistes. Però la despesa inútil i supèrflua de l’estat no variarà perquè un partit o un altre estigui al govern, com ha pogut veure’s amb les despeses militars, els fons lliurats a l’església, les rebaixes d’impostos als rics, les obres faraòniques i inútils o els diners que es gasta per posar a l’administració pública al servei del govern de torn, sigui el que sigui el color del partit dominant. Les camarilles d’assessors, empleats i altra cort que empra cada partit quan arriba al govern substitueix a la de l’anterior. Només canvien els “amos del mas” i els seus seguidors. Perquè en realitat canviés el concepte de l’ètica i la decència dels polítics, seria necessari que canviés l’ètica de la pròpia societat, i això no s’aconseguirà pel mer fet de substituir un partit per un altre.

Els partidaris del votar al PSOE, defensen la seva opció plantejant que no participar en les eleccions afavoreix a la dreta. És l’argument que portem sentint des dels inicis democràtics. Ja no es recorda –o no es vol recordar-, que el vot d’“esquerres”, lliurat a Felipe González o al mateix Zapatero, ha portat al poder a un partit que ha anat executant les més dures polítiques contra els i les treballadores afavorint, en canvi, a bancs i multinacionals per sobre de qualsevol interès social. Per a això ha servit el vot “útil” de l’esquerra.

Els que reclamen, en canvi, votar als partits a la “esquerra” del PSOE, defensen que aquest vot servirà per “pressionar”, perquè es realitzin “autèntiques” polítiques d’esquerres. Però quan aquests partits han tingut opcions de govern, al costat del PSOE o en solitari, des de les alcaldies als governs autonòmics, res ha canviat. Perquè en les “tasques de govern”, de res serveixen els brillants programes electorals, sinó la realitat de les múltiples connexions econòmiques amb els poders reals establertes en cadascun d’aquests àmbits. I arribats aquí, els colors i les banderes empal·lideixen i els partits entren en el “joc” amb les regles fixades pels que de debò ho controlen i no amb les seves pròpies, comptant amb que aquestes fossin diferents.

Després de les eleccions, per tant, ens trobarem en el mateix punt en el qual estem ara. Per això diem que si vols que tot segueixi igual, pots votar. Però si vols que les coses canviïn, hauràs de lluitar. Ara es tracta d’acordar entre tots unes noves regles de joc perquè juguem tots. De recuperar la nostra consciència de classe, de mirar el món no amb els ulls de l’individu, sinó de la col·lectivitat; de connectar els nostres problemes i també les solucions, molt més enllà de les sigles, els partits i els bàndols que pugnen per representar-nos; estem aquí per representar-nos a nosaltres mateixos.

Aquesta lluita de la qual parlem, es desenvoluparà en molts àmbits, en el treball, al carrer, als barris; creant i teixint les xarxes de solidaritat i suport mutu que sempre han caracteritzat a la classe obrera i que vam perdre amb la modernitat i el progrés. Una solidaritat que haurem de demostrar amb els nostres companys de treball, oposant-nos als acomiadaments i a la pèrdua de drets amb tots els mitjans al nostre abast i no donant mai la batalla per perduda; contra les retallades socials, implicant-nos en les diferents lluites existents i les que es vagin creant; com a consumidors, buscant formes de consum recolzades en la col·lectivitat i no en les multinacionals, exercint-les de forma responsable i solidària; com a persones, en fi, que ens neguem a ser espectadors de l’ensulsiada del capitalisme i que volem ser protagonistes de la construcció d’una nova economia i una nova forma de relacionar-nos i de gestionar la nostra vida.

Per a la CNT l’abstenció no és només el fet de no votar. L’abstenció que defensem comença amb aquesta negativa a mantenir el sistema, però no acaba aquí. L’abstenció activa és una acció contínua que es construeix cada dia, en tots aquests fronts que hem assenyalat. Si no deleguem les nostres responsabilitats, és per exercir-les i no per abandonar-les. L’abstenció representa, des d’aquest punt de vista, una rebel·lió contra la colossal mentida de cridar al poble “sobirà” pel mer fet de poder designar representants cada quatre anys; una rebel·lió contra un sistema polític construït per garantir els privilegis de la classe privilegiada i dominant enfront de la massa dels “governats”; si el sistema econòmic que hi ha darrere de les urnes està basat en la desigualtat i la rampinya, com poden ser les eleccions una cosa diferent a això?

Aquesta és l’abstenció que defensa la CNT. I la promovem, també enfront del vot en blanc o el vot nul, perquè creiem que és l’única opció que no legitima el sistema “democràtic”. El vot en blanc o nul mostren una disconformitat que es podria resumir en la idea que no hi ha cap candidat que es mereixi ser votat, però el simple fet de participar en les eleccions atorga un reconeixement i una legitimació del sistema representatiu. I és precisament contra aquest sistema polític contra el qual es posiciona la CNT. Siguin els qui siguin els candidats o els partits, ens oposem a la farsa de considerar que un govern qualsevol pugui representar la voluntat del poble; que el dret de cada persona a participar en la gestió dels interessos comuns no pot delegar-se en uns quants, que a més, ens arriben ja seleccionats prèviament pels que en realitat posseeixen el poder real. El caràcter de protesta del vot nul o en blanc, sigui aquest el que sigui, queda diluït en l’acceptació implícita del sistema democràtic que constitueix el vot mateix.

El repte que tenim per davant, no és escollir una papereta el proper dia 20, sinó el de crear una estructura social que ens permeti alliberar-nos del sistema capitalista i aquest és un treball que no pot afrontar cap classe de govern. Per a aquesta tasca, la unió és la nostra única defensa i també el nostre únic mètode d’atac. Les nostres aspiracions no caben en les seves urnes.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CNT