L’estat ens vol dir què va passar. Han hagut de passar uns quants anys per tal que es pogués tornar a passar el rodillo sense que la societat faci gaires escarafalls. Ens aquests trenta anys, no ens ha calgut cap Cánovas del Castillo per tal que les coses canviïn sense que res ni ningú no es mogui… gaire. En aquesta espanya de després del bucle ja hem viscut des de tejeros fins a policia infiltrada al GRAPO i, sobretot, en aquesta espanya de 30 anys han passat prou lligues i champions lig com per què el temps posés una capa inamovible de pols a sobre el que jo he anomenat “bucle”; el franquisme, la transició i tos els seus noms i cognoms. Si, la realitat ha canviat. Però ningú no s’ha mogut si no ha estat per jubilació, frustració o mort natural.

 

Ara, a toro passat, a militar retirat, a funcionari enterrat, i a escolanet canonitzat és senzill repartir benediccions pels setanta-anys-humiliats que queden en peu. Encara que algun jubilat invoqui a Franco i a José Antonio, malgrat que algun jove imbècil pugui pensar que viuria millor sota el feixisme, amb la tecnologia actual, setanta, seixanta, cinquanta i quaranta anys són suficients per dir que la Història ja està escrita. L’amnèsia i l’anòmia són fàcils de cultivar en una societat que només pensa en l’hipoteca, en l’amant o en els fills. L’estat diu que ja sap quina és la veritable versió de les moltes que hi ha de la guerra moderna més estudiada -i potser per això més complicada- i ens l’explicarà a nosaltres i a la nostra descendència a través d’exposicions, llibres de text escolars, homenatges pòstums, rehabilitacions d’alcaldes i més espectacle per al telenotícies. Sí, espanyolets i catalanates: la Guerra Civil, la Revolució Social Anarquista, el paper de les democràcies europees i els rols estadounidencs, britànics i comunistes… Tot, tot s’ha esclarit a cop de llei. Vernissat de socialisme, regalimant ajudes, subvencions i almoïnes per compensar allò robat. Sense judicis als lladres. Sense culpables, inocu socialment i política: el producte és perfecte. I la gent pixant colònia. I votant contenta i a qui toca.

 

Mentrestant la majoria de l’esquerra aplaudeix la jugada, la que no ho fa espera la beatificació dels seus màrtirs, no al Vaticà sinó en forma d’anulació judicial: tothom amb la seva carronya i a una altra cosa, preciosa. A portar flors a una pedra un cop l’any i brillo… I l’església s’apunta el tanto i en una jugada mestra ha saltat ràpidament a dir que, ara que hi ha barullo, jo també m’apunto a formar part de l’espectacle, o sigui, que demano perdó pel que vam fer i tal i qual… I espero que enmig de tant de merder que hi ha liat amb lo de la famosa llei de la memòria histriònica, dic històrica, la meva única disculpa com a església espanyola, derivada (se sobreentén però no ho vull dir) de l’assumpció d’una culpa que arrossego des d’almenys més de setanta anys enrera, quedi enterrada per l’allau de comentaris, crítiques, suports i adhesions que envolten la mateixa llei. I és que Jesucrist també va ser un pescador d’aigües turbulentes, no?

 

I jo no em crec a l’església. I tampoc no em crec a l’estat espanyol. Cap d’ells no es penedeix de res. Si volen satisfer les víctimes, si volen igualtat per a tots els bàndols, que obrin els seus arxius i ensenyin els seus comptes com ho van haver de fer per força els perdedors al final de la guerra . Aquest cop no seria per buidar-ho tot com van fer ells el 1939. Seria, simplement, per saber quina part de la seva riquesa prové directament del robatori a la població vençuda. Que obri, l’església, els registres de les terres assimilades (eufemisme, sí, però tal com van les coses potser acabo a l’audiència nacional) després de la Guerra Civil. Que digui, l’estat, quines empreses es van beneficiar del dret de conquesta. Que no ho hagi de fer un miserable documental del national geografix.

 

Estassaverders