religion

El dictamen del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha causat un gran escàndol en admetre la denúncia d’una ciutadana italiana i declarar la presència de crucifixos a les aules escolars com un atemptat contra la llibertat dels pares per educar als seus fills conforme a les seves conviccions, i contra la llibertat de religió dels propis alumnes. Els catòlics apostòlics romans fan grans protestes d’escàndol. No els cristians. Perquè també hi ha cristians que no són apostòlics romans, i no consideren que el símbol de la creu sigui el seu valor essencial. I no cal dir que, el dictamen del tribunal europeu dista de ser ofensiu per els qui són ateus i no tenen religió, com jo. Tampoc em sembla ofensiu per els qui professen una altra religió.

L’extraordinari d’aquesta sentència destinada a provocar no només escàndol, sinó també debat i enfrontament, és que irromp en la pantalla plana d’una realitat italiana que viu -¿viurà?- permanentment a l’ombra del poder de l’Església romana. Vist així, la sentència és una crítica profunda al seu símbol per excel·lència, la creu. Una simbologia imposada, penjada en tots els col·legis, hospitals i oficines com a senyal d’identitat de la nostra cultura. Una omnívora cultura d’estat. I els catòlics no renunciaran fàcilment a la idea que són els gestors de la religió d’estat.

Però el tribunal europeu ha afegit, i no per ventura, que els alumnes de totes les edats poden interpretar fàcilment la presència dels crucifixos a les aules com un evident símbol religiós, i que, pel mateix, podria condicionar-los: encara que és un estímul per als nens ja catòlics, pot ser un condicionament i un trastorn pels d’altres religions i per als ateus.

Esclata la ira del Vaticà, el govern de centredreta acusa, l’oposició democràtica balboteja («és una qüestió de cultura, de tradició»). Molt bé; obrim, doncs, el llibre negre d’aquesta cultura i d’aquesta tradició. El catolicisme de l’Església romana amaga, després d’un crucifix interpretat com a redempció, una cultura i una història de violències, atropellaments i guerres. En nom de la creu s’han comès grans malifetes, croades, inquisicions, el saqueig i les matances del Nou Món, la benedicció dels imperis i dels homes de la providència. Sense oblidar que, fins al segle XIX, el catolicisme va prohibir traduir la Bíblia i els Evangelis a la llengua vulgar.

En nom d’aquest «símbol» s’han comès els crims més atroços. I se segueixen cometent amb les prohibicions contra el dret dels homes a administrar el coneixement i la llibertat individual i sexual. Si és «la nostra cultura», segons declaren a l’uníson la intrèpida ministra Gelmini i el «pontífex» Buttiglione, qui, a més, qualifica d’«aberrant» la sentència d’Estrasburg, per què no parlem del costat fosc de la creu com a simbologia de poder? Però és com si seguíssim dient: l’espai del visible, de la iconografia quotidiana de la realitat, és meu, el manejo jo i poso en ell els emblemes que jo vull. Aquí està l’error.

La Conferència Episcopal s’esgargamella: la sentència és «ideològica». Que ens parli de la violència en la cultura històrica de l’Església romana apostòlica, de les fogueres contra la raó herètica que per si sola va fer avançar a la humanitat. Si el que es vol defensar és el seu origen salvador per a tots, llavors cal acceptar-ho i adaptar-ho al present, perquè al principi no era més que un signe per identificar els llocs clandestins d’oració i culte; no un símbol imposat, que podria valer per un ritual de mort, hostil als altres, a les altres cultures, històries i religions.

Tant de bo la realitat que ens envolta, i d’antuvi, la realitat formativa de l’escola, torni a ser un espai creatiu, lliure de religions, incapaç d’imposar a ningú les obligacions opressives que emanen dels valors aliens.

Dario Fo, escriptor i dramaturg revolucionari italià, Premi Nóbel de literatura el 1998.