El cas d’un pres anarquista

Sovint ens queixem, amb raó, que a la nostra vida pública li falten idees, debat, capacitat de reflexió. Però aquest major interès per les idees hauria d’anar acompanyat també d’un gran sentit de realitat, de la voluntat de concretar les idees, de preocupar-se pels problemes que tenen les persones reals. Quan no es fa així, les idees solen ser excuses per a fer castells en l’aire, fins i tot castells progressistes.


Trobo a faltar les dues coses: idees, però també accions concretes per a lluitar contra el tracte injust, contra els sofriments que molts pateixen.
La presó és un dels temes que més debat i més preocupació haurien de generar entre nosaltres. Per desgràcia, no és així. Des de fa anys he viscut diversos casos de presos polítics a Catalunya i he comprovat que el sistema judicial i la institució penitenciària són feus tan tancats, tan opacs, que, si no es va amb molta cura, poden acabar instal·lant-se en ells la parcialitat, l’arbitrarietat, la crueltat i el legalisme venjatiu.

Ja que vull referir-me a casos concrets, parlaré d’Amadeu Casellas. És un anarquista que va atracar bancs en els 70 i 80. Fa ja bastant més de 20 anys que està en presó. Demana ser excarcelat, perquè, si no, la seva condemna acabarà convertint-se en perpètua, el que va contra la celebrada Constitució espanyola. Però també es conformaria amb la concessió, com li correspon, del tercer grau penitenciari, per a anar solament a dormir a presó. I se li nega tot. Tot. Sospito que perquè és anarquista. Si fos banquer, exalcalde, algú de la faràndula o un empresari ho tindria molt millor. Però és anarquista. I, a aquests, no se’ls condemna només a la presó: també a la inexistència.

Avui fa 74 dies que Amadeu Casellas va començar una vaga de fam per a reclamar que se’l tracti com es tracta a tot el món. Això tampoc té cap efecte. Em temo que el poder s’agrada principalment a si mateix, en el jutjat, en la presó o on sigui. Els que tenen poder, tenen també l’objectiu de reduir el sofriment i de fer la vida més suportable, més humana?

Josep Maria Terricabras

Extret del Periódico de Catalunya