No acostumem en aquesta web a publicar articles d’altres llocs, però en aquest cas farem una excepció, donat que els companys de CNT Hospitalet han estat molt encertats en el que posem a continuació.

Dels diversos factors que han influït en els últims 20 anys perquè aquesta part del darrere d’Europa estigui sofrint el procés de crisi més greu dels últims temps hi ha un imputable a la classe treballadora. No dissimulem, nosaltres també tenim la nostra part de responsabilitat en tot això. Hi ha un acord general que la classe empresarial ha enfonsat l’economia jugant als “txiringuitos” financers, evadint impostos, amagant beneficis, etc. Recentment el “cas Millet-Palau de la Música” ha posat sobre la taula les proves indiscutibles que la gestió empresarial pagava salaris miserables als treballadors i treballadores mentre s’omplia les butxaques de forma obscena… i no ens enganyem: Félix Millet és la norma, no l’excepció. També existeix un sentiment generalitzat que els polítics han ajudat que això succeeixi venent les seves poltrones al millor postor, s’han deixat estimar per tota classe de màfies empresarials, grans, petites, d’aquí, d’allí, de professionals, d’afeccionats… I mentre tot això succeïa? què fèiem els treballadors i treballadores? Perdre’ns en una allau de Pa i Circ. Gaudir d’un consum massiu, a crèdit això sí, que ens tenia encantats pensant que “això era Hollywood”… de manera que tot el món va deixar d’interessar-se per les seves condicions de treball. Eren temps en els quals un acomiadament era considerat poc menys que un premi de la loteria pels seus propis afectats. Els sindicats i el seu aparell d’alliberats i advocats nedava en rius de milions… i ningú deia ni piu. Quan el crim del treball temporal va arribar a aquest país de llestos i espavilats els mateixos personatges van continuar amb el “mutis pel fòrum” uns en els seus despatxos de la Via Laietana (Seu dels sindicats grocs) i uns altres fent cua en grans magatzems per a comprar teles de plasma, consoles de videojocs, telèfons mòbils o cotxes i segones residències… com que la compra a crèdit ofega al més eixerit ens llençàvem a fer hores extres com veritables bojos convertint d’aquesta manera el mercat laboral en un mas en el qual uns quants miserables pilotes acostumava als empresaris a funcionar amb poc personal per a obtenir el mateix benefici. Es reduïa la mà d’obra, es destruïen llocs de treball… però mentre les universitats absorbissin a tota aquesta legió de futurs desocupats, aquí no passaria res. Acostumats a no moure un dit com no fos per a fer hores extra, vam deixar que els polítics fessin el que els donés la gana.

Era molt còmode anar cada quatre anys a ficar un paperet en una urna i després donar lliçons de democràcia per la vida, era molt còmode deixar que la tele eduqués als nens i nenes, era molt còmode deixar que uns alliberats sindicals negociessin la nostra condicions de treball… però la gent se sentia la més emprenedora del món: “El meu cotxe m’he l’he guanyat Jo”, “La meva torre”, “La meva casa”… I enmig d’aquestes fabuloses comoditats pocs eren conscients de les penúries que passava mig món: guerres, fam… Com ens n’havíem d’adonar si aquí ho malbaratàvem tot?

Mentrestant les noves generacions s’incorporaven a un mercat laboral totalment transformat: pràctiques, Ett’s, contractes precaris, economia submergida…

I així estem ara, amics. La festa s’ha acabat. Més de 4 milions de desocupats… i ara a veure com paguem les hipoteques que tan intel·ligentment ens havíem negociat amb el banc. I és que ENS DONAVA IGUAL TOT. La justificació universal va ser el “no hi ha més remei”.

A partir d’ara haurem de reflexionar sobre aspectes com el consum, el paper dels polítics, el paper dels empresaris, el paper dels alliberats sindicals, el paper dels mitjans de comunicació de masses, i sobretot sobre EL NOSTRE PROPI PAPER COM TREBALLADORS I TREBALLADORES.

És molt important adonar-nos que com classe treballadora el nostre paper no és tan passiu com ens volen fer creure, si no més aviat actiu: planificar, dissenyar, construir, fabricar… solament d’aquesta manera podrem sortir dignament d’aquesta crisi prefabricada per a aconseguir una rebaixa general de salaris i una destrucció de tot el que és públic. D’alguna manera haurem de fer valer el nostre Treball (amb majúscula) perquè no sigui atropellat per aquesta sopa de sigles nauseabunda que uneix a patronal, dreta, esquerra, i sindicats subvencionats i que fa ja massa temps que es serveix en el “banquet de la vida”.

Fa falta un canvi de rumb. Un eminentment social i que solament es podrà produir des de les files del Treball. Des de les files del capital, de la gent “guay” i adinerada ja sabem el que ens espera: preguntem-li al barrut de Félix Millet.