Avui és un dia de reivindicació i lluita. Un dia en el qual visibilitzem i reconeixem a aquelles que, a contracorrent, se segueixen enfrontant al poder com a obreres i com a dones. Un dia en el qual afirmem que la realitat de la dona treballadora ens dibuixa un mapa en el qual la invisibilització, la pobresa, la discriminació i la violència són aspectes definitoris. Un dia en el qual recordem que la lluita de la dona treballadora ni és ni pot ser una lluita secundària.

Les dones de classe obrera s’enfronten diàriament a una doble discriminació: pel fet de ser obreres i de ser dones. La bretxa salarial assoleix nivells vergonyosos i es concreta en coses com la menor retribució de les dones per treballs equivalents (com passa, per exemple, en la diferència entre netejador/a i peó); infravaloració de categories tradicionalment femenines (cambreres de pis, planxadores, cuidadores…) o diferències salarials entre sectors feminitzats i masculinitzats.

Aquesta discriminació també es materialitza en aspectes relacionats amb l’accés a l’ocupació, la promoció o la formació: establiment de criteris de selecció falsament objectius (per exemple, exigir un títol d’automoció per treballar en una cadena de muntatge); criteris basats en la disponibilitat horària o, el que és pitjor i més habitual, absència de criteris de selecció, fet que permet a l’empresa contractar de forma sexista sense més explicació; eliminació de determinats beneficis per a categories amb sobre-representació femenina (com plusos, cobertura de vacants o transformació de contractes temporals en indefinits); establiment de cursos de formació fora de la jornada laboral… etc

A això cal sumar-hi que els contractes temporals en activitats de caràcter permanent, els falsos contractes parcials amb jornades extenuants o els treballs per hores, sense cotització o sense contracte, afecten majoritàriament a les dones.

Tot això ha de ser entès sobre la base de que la immensa majoria de les cures informals i formals són dutes a terme per dones i aquestes tasques, fonamentals per al manteniment de la societat, estan profundament infravalorades. Referent a això, l’última reforma laboral va suposar un pas més en dur a terme una regressió referent a la restricció de la possibilitat de reducció de jornada, la des-responsabilització de les empreses en la implementació de mesures per la igualtat i l’eliminació de facto de qualsevol mesura de corresponsabilització entre homes i dones.

La conciliació s’entén com un dret, no com una obligació. És a dir, no es pot obligar legalment a un home a compartir les tasques domèstiques i que, per tant, això afecti a la seva situació laboral, de la mateixa manera que no es pot obligar a una dona. La diferència és que les dones estan obligades com a conseqüència de la divisió de tasques en un sistema patriarcal, que és molt més implacable que la llei.

Per rematar-ho, la paralització de la “Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència”, amb la seva conseqüent eliminació de la cotització a la seguretat social de les cures familiars, suposa no només la confirmació que les persones dependents no són considerades subjectes de drets sinó que, a més, aquesta pèrdua de drets ha de ser estesa a les persones cuidadores: que es veuran encara més aïllades, més empobrides i més dependents dels ingressos de tercers.
Quan les tasques domèstiques es realitzen de forma remunerada, la situació (millorada amb l’entrada en vigor del “Reial decret 1620/2011”) continua sent dantesca. Les Empleades Domèstiques són un sector que, simplement, no té reconeguts els Drets Fonamentals que marca la Constitució Espanyola i que està fora de l’Estatut dels Treballadors: poden tenir el deure de pernoctar en el seu lloc de treball, a més de les 40 hores setmanals, poden tenir l’obligació de trobar-se a disposició 20 hores setmanals més (a més de les hores extra); no tenen dret a prestacions per desocupació; el seu acomiadament és més barat i hi cap el mer desistiment; no tenen dret a la jubilació anticipada ni parcial; la possibilitat d’inspecció es troba limitada; la nul·litat de l’acomiadament mai comporta la readmissió i la jurisprudència taxa la indemnització en cas d’acomiadament nul a l’equivalent a un acomiadament improcedent en l’ET.

La dona treballadora s’enfronta diàriament no només a aquestes situacions sinó també al fet que aquestes injustícies estiguin normalitzades en una societat masclista. Aquesta normalització de la desigualtat és causa de la feminització de la pobresa, limita que les dones puguin enfrontar-se a la violència de gènere i dificulta, de forma directa, la participació de la dona en les lluites sindicals. La lluita de la dona treballadora es veu habitualment ignorada, menyspreada i fins i tot ridiculitzada.

Per a la CNT, és la Classe Obrera auto-organitzada la que és capaç d’analitzar, comprendre i revertir aquestes situacions en una lluita que, per ser obrera i llibertària, és necessàriament antipatriarcal. Per tot això, en aquest 8 de Març, les treballadores i treballadors de la CNT tornem a afirmar alt i clar que no, que no hi ha lluites de segona, hi ha oprimides de segona i que, per això, continuarem enfrontant-nos a la invisibilització, la pobresa, la discriminació i la violència.

Visca el vuit de març!
Visca la lluita de la dona treballadora!