Van existir. Eren els vells de la CNT. (II)
El més curiós, era el relat fred que feien d’una llarga successió de lluites i derrotes. Vagues perdudes, acomiadaments, llistes negres… Estaven acostumats -em deien. Si et tomben, és només qüestió de posar-se en peu, no passa res. I què és l’anarquisme, què puc llegir? -els preguntava. L’anarquisme és això -em responien copejant-me el front amb l’índex-, llegeix el que vulguis. Podem fer tot el que pretenguem en aquest món -afirmaven- n’hi ha prou amb voler-ho, fer-ho. I per què ja ningú és anarquista?… Llavors em miraven amb tristesa apagada, furiosa. -Va haver-hi una guerra. Van morir, els van matar, els van exiliar, i només ens vam salvar nosaltres, que vam tenir més sort, o més cura, o més por… no sabem per què no tornen els joves, a ningú sembla interessar-li el sindicat, serà culpa nostra.
Els joves que reorganitzàvem “el sindicat”, no els podiem fer ombra. Eren els temps d’”els sindicats”, de les banderes vermelles, del partit, de la doctrina correcta i la interpretació científica de la Història. La CNT no sortia del raquitisme, i així segueix dignament. Els seus homes i dones de la generació de la guerra, avui en la seva major part desapareguts, van ser com els últims mastodonts, éssers a extingir per la modernitat. I els Historiadors s’estan encarregant de complir la missió d’enterradors, amb un dictamen sec i contundent: el que diuen aquests homes, és mentida. No van existir. Són obrers, no saben escriure, no entenen de ciència, som nosaltres, que no vam estar allí, els que podem explicar què va passar, i per què va ocórrer el que va ocórrer, que en realitat no va passar. Jo he escrit una tesi. Oblidar-vos d’ells, allí on van triomfar van dur la societat al desastre. Això diuen els científics, els intel·lectuals, els espavilats.
Però jo sé que això és fals. Jo ho certifico. Jo els vaig veure. Jo els vaig tocar. Jo els vaig escoltar. No va haver-hi persones en el món amb més menyspreu per la mentida que els vells de la CNT. Per allò bo i per al dolent, van ser reals. Van existir, es van organitzar, van lluitar, van viure, van riure i van estimar. Tot és possible, ells ho van demostrar. Aquesta va ser la seva herència. Per a silenciar-los, els van haver de matar.
Sempre en peu, la CNT.
per Jorge Gómez, obrer de la construcció, membre de la CNT.